Projecte Carmina

Col·lectiu sense ànim de lucre que reuneix tot un seguit de lliurepensadors que des de la comoditat de casa seva criticaran tot això que feu.

#Aixòésvida

image

Ja és aquí l’estiu i, amb ell, els fruits típics de l’època: La síndria, els albercocs, els préssecs i els imbècils que es fan fotos bevent cervesa amb el mar de fons.

Read More

     

BRUCE WILLIS ESTÁ VIVO

image

Basta ya de decir que en “El Sexto Sentido” Bruce Willis está muerto desde el principio.

Bruce Willis está vivo. Lo sé porque en los últimos 15 años no han parado de estrenarse películas protagonizadas por él así que o está vivo o bien nos encontramos ante el caso más asombroso de ventriloquia con cadáveres desde “Este muerto está muy vivo”, “Este muerto está muy vivo 2” y Stephen Hawking.

Read More

   
#Modgi #elpitdepollastre #chatroulette

#Modgi #elpitdepollastre #chatroulette

[Ampliar]

POLI BUENO POLI MALO

image

Ha comenzado la segunda temporada de “¡Mira quién salta!”, un programa cuyo único propósito es demostrar que a los famosos también les afecta la ley de la gravedad.

Perdón, ¿he dicho famosos? Ha sido un lapsus. ¡¿Pero esa gente quién es?!

Read More

   

La meva primera crítica d’art.

Contràriament a la majoria d’artistes que coneixem, Ell (a qui a partir d’ara, per evitar confusions, anomenarem el Creador) va començar a treballar en una etapa abstracta, prefigurativa i que jugava amb la llum, la matèria i l’energia. A aquesta etapa l’anomenarem etapa abstracta, prefigurativa i que jugava amb la llum, la matèria i l’energia. Pertany a aquesta fase incipient la seva primera performance, el Big Bang (no confondre amb la sèrie de televisió, ni amb el Gang Bang, totes dues posteriors), que el donaria a conèixer entre el gran públic (sinó fos perquè, precisament, en aquell moment no hi havia ningú a l’univers, convertint-se per tant en el primer exemple del que més endavant anomenarem la soledat de l’artistaTM). Però això no el va desanimar i, com a molts d’altres, el reconeixement no li arribaria fins molts anys després, concretament uns quants milions d’anys. Però què són un quants milions d’anys en la trajectòria d’un artista de carrera tan dilatada? No ho sé, aquesta és la meva primera crítica.

Read More

   

5 coses que veurem a Barcelona en un futur molt proper:

1/ Tots els restaurants seran pizzeries regentades per argentins

En poc temps, Barcelona s’ha omplert d’argentins per tot arreu. Van arribar de mica en mica, com una invasió subtil, amb el seu merdós termo de mate sota el braç i les seves classes d’escriptura creativa en depriments tallers de Gràcia, però poc a poc, han trobat el seu lloc, i aquest no és cap altre que les pizzeries. En breu, tots els locals de la ciutat seran pizzeries regentades per argentins, i tothom es referirà a elles com “la millor pizza de la ciutat”. Això és fals – direu - conec moltes pizzeries a Barcelona que estan portades per italians. Doncs us equivoqueu, perquè a Barcelona només hi ha dos tipus de pizzeries: Les que regenten uns argentins, i les que regenten uns presumptes italians que en realitat són argentins fent-se passar per napolitans. Menjar pel centre assegut serà impossible si preteneu evitar un restaurant argentí, llevat que estigueu disposats a celebrar un sopar romàtic a un döner, o bé rodejats de quillos en l’ambient oliós i sòrdid de qualsevol local d’una cadena de fast-food, o, com jo mateix acostumo a fer, asseguts al terra de la Plaça de Catalunya, devorant coloms que prèviament haureu caçat amb les vostres pròpies mans.

2/ Indigents en monopatí

Com qualsevol habitant de tota gran ciutat, els barcelonins ens hem acostumat a conviure amb la pobresa i la marginació social a diari. Enrere queden els temps de les barraques de Can Valero i de les prostitutes sifilítiques del Barri Xino; però hi ha una cosa que segueix estant molt mal vista a la ciutat del disseny: No ser guai. En una ciutat com Barcelona, el swag és imprescindible. Per això, el proper gir de la gran roda de la Marca Barcelona serà incloure-hi els indigents. El pla es durà a terme d’una forma senzilla i atractiva:Obligant-los a desplaçar-se en monopatí. Ep, no us espanteu, no som monstres! Segons els meus pronòstics, serà l’Ajuntament, amb l’ajuda de diverses ONG, com “Homeless On Wheels”, “Coolify the poverty” o “Hipstersfromspain.com”, qui proporcionarà els longboards o els Snake-boards o els flip-flops o com polles es diguin als vagabunds, de manera que aquests podran traslladar-se (obligatòriament) del caixer a la porta del Mercadona, i de la porta del Mercadona al contenidor, d’una forma stylish, fashionable i desenfadada, que deixi de deprimir la resta de ciutadans. Els homeless passaran pel nostre costat a tota velocitat, sobre rodes, adoptant postures aerodinàmiques i fent ollies. El gest de parar-nos la mà esperant l’almoina quedarà absolutament eradicat i serà substituït per un de més adient. El del braç aixecat, amb el palmell en alt, a la recerca d’un sonor Hi-Five. Xoca-la, vagabund! (AVÍS: No xocar als vagabunds estarà molt mal vist).

3/ Nou  esport, el body-pump-zumba-fitness-pàdel-ioga-runner-solidari

La frase “where is the limit?” no es refereix al llindar físic i mental que ets capaç de travessar entre les flames de l’autosuperació quan practiques esport, sinó a la quantitat de disciplines que pots practicar. Sortir a córrer un parell de cops per setmana és insuficient; ara has de fer càrdio, relaxar-te a classe de ioga, socialitzar amb una mica de pàdel, gaudir de la natura els caps de setmana amb el hiking i, de tant en tant, participar en una cursa solidària, el veritable sentit de la qual no és lluitar per una causa, sinó exhibir el teu altruisme a través de les xarxes socials. Tot això canviarà amb la irrupció del body-pump-zumba-fitness-pàdel-ioga-runner-solidari. Inventat per un healthy-emprenedor ex-espalda mojada, i directament importat dels EUA, el body-pump-zumba-fitness-pàdel-ioga-runner-solidari consistirà a practicar totes les disciplines a la vegada, desemborsant una elevada quantitat diners per accedir a un parc públic i, tot plegat, assegut sobre una cadira de rodes. Aquest últim punt és vital, doncs ajudarà a conscienciar la població de les dificultats que comporta ser paralític, demostrarà el nostre compromís amb un món més just i igualitari, i el que és encara més important, ens reportarà quantiosos megusta a facebook.

4/ Degustacions de cervesa artesana a les clavegueres

En la seva recerca incansable de l’autenticitat de la decadència, la postmodernité barcelonina s’apropa cada cop a llocs més sòrdids. Ara toquen els bars de Manolos, amb la barra d’acer inoxidable i les vidrieres tant llardoses que hi podries enganxar uns espaguetis, sense necessitat, ja no de coure’ls, sinó de treure’ls de la bossa. El proper pas serà molt més atrevit, i consistirà a fer tastos de cervesa al clavegueram la ciutat. Seran esdeveniments reduïts, molt selectes, la celebració dels quals circularà només a través del boca-orella (és a dir, publicats en murs de facebook a la vista de tothom), i hi assistirà la gent més cool i creativa de la ciutat, com ara artistes i publicistes, i també gent sense cap mena de talent vocacional, com ara fotògrafs. Tots ells, distesos, relaxats, passejaran amunt i avall del clavegueram, degustant una birreta artesana, comentant una exposició de delirants de quadres de vagines sense emmarcar pintats per un artista local emergent,  mentre un riu d’aigües freàtiques els empastifa gustosament els mitjons amb excrements humans, cadàvers de rata i excrements d’homes-rata mutants morts. Això serà el cim del que es coneixerà com “under-tasting”.

5/ Carril mòbil

Caminar per la ciutat és cada cop més complicat, en part a causa dels skaters, en part per culpa dels smartphones. Si, com jo, sou d’aquesta mena d’imbècils que camineu pel carrer amb les pupil·les clavades com dos ganivets sobre la pantalla del mòbil… Esteu de sort! Si tot va com he calculat, l’Ajuntament aviat començarà a treballar en un innovador projecte, pioner a la UE, que estarà destinat a canviar les nostres vides per sempre. Parlo del “Carril mòbil”. Paral·lelament al carril bici, o com l’anomena la gent de la tercera edat, “zona d’experiències properes a la mort”, es pintarà una via alternativa, senyalitzada amb el dibuix d’un telèfon mòbil, dirigit a circulació d’aquests cretins que passegem per la ciutat consultant les nostres interaccions a twitter. El trànsit en aquesta via serà massiu i caòticament infernal, fet que provocarà nombrosos impactes entre els usuaris, lesions cerebrals i, fins i tot, la mort. Tot són avantatges!  A la llarga, mirar algú directament als ulls es convertirà en un signe de provocació, un desafiament equivalent al que al segle XVIII era bufetejar la galta d’un Lord amb el guant, o als anys 90, vestir-se amb la bomber amb el forro taronja per fora. Aquesta és la Barcelona que ve.

   

Elogiar-se elogiant

He estat llegint articles de diaris dedicats a la mort de la pobra Tatiana Sisquella i no sé ben bé per què m’han irritat molt. No sé per què però sí que ho sospito: tenen quelcom d’immoral.

Suposo que em molesta l’egocentrisme dels autors, sempre fent certa ostentació de la relació entre ells i ella, i l’exhibicionisme sentimental sembla obligatori.
Un amiguisme emocional que practiquen sempre, tan per fer spam, com per trepar socio-laboralment, com per elogiar als demés mentre s’elogien a si mateixos entre línies. Em fot fàstic que prenguin protagonisme en la tragèdia, que vulguin considerar-se una víctima, justament ara i públicament. No em crec una merda d’aquests egòlatres mediàtics.
 
I, no ho oblidem: tot això en un dels seus articles setmanals ben pagadets. Apa, feina feta. Fer constar al públic com de greu els sap i cobrar. Dos ocells d’un tret.
Per favor, si escriure aquests articles per ells és pur tràmit. Si volguessin fer de veritat un emotiu homenatge a la Tatiana podrien publicar-lo de la manera que desitgessin en un mitjà personal, com un blog o fins i tot al Facebook.
 
És que no puc evitar veure tots aquests famosets de les lletres audiovisuals com uns hipòcrites, uns cínics i uns egoistes. Més que res perquè en molts casos em consta. Dins de cada sector tothom coneix gent, i la gent xerra, i quan xerra en privat s’explica la realitat, i aquesta realitat és la de sempre: molta merda amagada. Això passa sovint, i sobretot quan hi ha veritables motius per criticar a gent a qui no es pot criticar públicament si hi aspires o aprecies tenir una feina al puto “mundillu”. En un sector com aquest, d’imatges públiques, fama i ego és brutal com de podrit està el tros d’iceberg submergit.
 
M’agradaria que el públic realment sabéssim què han fet, fan i faran aquests filàntrops d’aparador per ajudar-la a ella i a la família, els veritables afectats de tota aquesta dura hòstia. N’estic segur que els d’aquests articles no són pas els que s’han implicat en les conseqüències del seu llarg càncer.
 
Tot plegat em sona a la mateixa còmoda vacuïtat de la neteja de consciència del demanar perdó o de l’agrair dient gràcies. Una convenció social educada que sols ajuda al qui ho escup.
   

ANARQUÍA

Al salir hoy de casa he visto que alguien ha escrito esto en la escalera de mi edificio.

image

"Iros a cagar"

Read More

 

The Tupper Affair

El otro día en mi curro nos llegó un e-mail:

"Hemos vaciado los armarios de la cocina y han aparecido unos cuantos tupperwares. Los hemos puesto sobre la mesa para que recojáis los que sean vuestros. También hay tres botellas alcohólicas que os podéis llevar si alguien las quiere".

Aquí hay trampa, pensé. Pasé por la cocina y reconocí a uno de mis tuppers: tapa azul, de los chinos, de media ración, sí, era el mío. Por supuesto no me llevé ninguna botella de cava de las que habían sobrado de celebraciones light de empresa. De esas celebraciones para las cuales compran 4 botellas y al final solo se reparte una entre 20 personas porque tampoco merecemos pasarlo tan bien. No, la trampa estaba claramente ahí. Quieren saber quién bebe, pensé.

Pero no era ésta la trampa. Al día siguiente nos abren chat a todos:

"Alguien se llevó un tupper que no era suyo. Por favor, la persona que haya cogido ese tupper que no le pertenece que lo devuelva. No hará falta que diga nada, simplemente que lo deje en la cocina y no pasa nada".

image

Read More

 

Ganga al Sol (nuevo himno de las rebajas de El Corte Inglés)

Ganga al sol con la camisa nueva

a la que tú bajaste el precio ayer.

Me hallará la suerte si me lleva

y encuentro un 2x3.

Formaré junto a chonis y señoras

que hacen guardia desde hace horas,

impasibles seguratas
 están

conteniendo nuestro afán.



Si te dicen que caí


me fuí
 al servicio a hacer pipí.

Volverán las Visas humeantes

que no llegan a fin de mes,

y traerán en bolsas cinco cosas,

ya me arrepentiré después.

Volverá a reír Primo de Rivera


que en ropa, hogar y más descuenta.

¡Arriba escuadras a gastar,


que las rebajas van a empezar!

 

1000 Eufemismes de sexe anal (Part 2)

Continuació del post: 1000 Eufemismes de sexe anal (Part 1)

501-               MrPage: “Fer la O amb el canuto”

502-               Floydbrush: Comprovar el nivell de l’oli

503-               Javilon5: “Obrir el Kinder Sorpresa”

504-               Javilon5: “Cantar el Black or White”

505-               Javilon5: “Fer la reconstrucció de la mort de Gadaffi”

Read More

1000 Eufemismes de sexe anal (Part 1)

Tot va començar amb un innocent missatge d’en Cap0 al canal de Whatsapp. Ningú hauria pensat mai que provocaria tota una allau d’eufemismes de sodomia.

 

Cap0: image

Cap0: Ara entenc moltes coses

Read More

La mente del asesino

(Source: youtube.com)

"El hundimiento" d’Albert Rivera.

M’havia proposat no parlar gaire de política, però com que és l’Albert Rivera tampoc no trencaré aquest principi. Vull dir que em referiré a la seva faceta com a tuitaire i crític de cinema. I és que l’altre dia va encetar un cinefòrum amb aquest tweet*: “En estos momentos emiten ‘El hundimiento’ en la Sexta 3. Gran película.Cuando el nacionalismo llegó a la barbarie.Aprendamos de la historia.” https://twitter.com/Albert_Rivera/status/352178942511296514

Primer de tot (al marge de que no posi espais entre els punts) hem d’agraïr que recomani un canal amb no masa audiència i de contingut destacable (tot i que no és un dels que hi sol fer cap: 13tv, Intereconomía o Tele5; tampoc no li demanarem que recomani el documental del Sales a TV3) i que ens conmini a veure una pel·lícula abans que “Mastechef” o “Un príncipe para Corina”. Fins i tot, podria dir que en un sentit ampli estic d’acord amb les seves paraules (no perquè cregui que “El hundimiento” és una gran pel·lícula, no està mal però no n’hi ha per tant, tampoc no és Ciutadà Kane), en general estic en desacord amb que qualsevol cosa arribi a la barbàrie. Sóc així de bona persona. Ara bé, malgrat no ho diu explícitament, tot sembla indicar a no ser que es refereixi a Birmània, on un nacionalisme ètnic està causant una barbàrie: però els temes internacionals segons ell es tracten a Madrid i no pertanyen als ciutadans d’aquí que es refereix a la situació de Catalunya. I si no es refereix a Catalunya, me la ta… demano disculpes.

Read More

 

CÓMO CONOCÍ A VUESTRA MADRE

image

.

Read More